“Jo, quan sigui gran, vull ser Rosa María Calaf”

Cada cop que sentim parlar o llegim entrevistes de Rosa María Calaf, ens trobem davant una autèntica lliçó de bon periodisme. Molts, com jo, hem conegut el món a través dels seus ulls i la seva paraula. No és d’estranyar, doncs, que sempre digui que ella és un dels meus grans referents.

Doncs ahir, sobre les 23.30, quan ja hauria de ser al llit, em vaig creuar de casualitat amb aquest vídeo d’una ponència organitzada per TED, que té d’altres conferències que valen moltíssim la pena de veure. Em quedaria amb moltes, moltíssimes cites. Reflexions sobre la professió, sobre els seus inicis, desigualtats home-dona, horrors de la guerra, la ‘fugacitat’ de les notícies… però, potser, la que més m’ha arribat és aquella que diu que la premsa pot canviar i millorar el món dels qui hi vivim. Concepció romàntica, sí…

Si us plau, si teniu 30 minuts (que els teniu, segur), no us el perdeu. La lliçó de periodisme rigorós, compromès i ètic que ens dóna, la seva visió del món… és d’aquelles que no s’acostuma a trobar a les facultats de periodisme.

——————

Molts cops, quan dic que estic estudiant periodisme, em pregunten “ah, que vols ser la pròxima Sara Carbonero, o què?”. I sempre me’n ric, de tanta ignorància (sempre ho he dit i algun dia n’escriuré al respecte: falta cultura mediàtica en aquest país). I molts cops m’he de contenir per no respondre un “no, en tot cas, la pròxima Rosa María Calaf, la pròxima Gemma Nierga o la pròxima Ana Pastor”. Ho veieu, oi? Precisament, són aquestes les periodistes de què parla Calaf, que no cauen en l’error de ser elles la notícia.

(sí, reconec que en 40 anys poden canviar molt les coses, i la determinació per a fer del periodisme i de la maleta els meus millors amics em sobra. A més, Calaf i jo tenim una cosa en comú: els estiueigs a la Costa Brava!)

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Com una reina (dispersa)

No, no he deixat el blog. O sí, més o menys. Espereu, que em prepari l’excusa… ah, sí. És que he estat tan absolutament dispersa aquests últims mesos, tenia tantes idees per a escriure que, finalment, cap d’elles no es materialitzava en articles que paguessin la pena de publicar. Productivitat zero, ho sé. Segurament, Hollande i Sarkozy m’haurien pogut posar com a exemple de què no s’ha de fer. Una mica com a Espanya, no? Bé, tant se val. Serà que a casa nostra no tenim pocs problemes.

Després d’uns quants mesos de descans, i més dispersa que mai, aquest blog torna a la càrrega. Algú es preguntarà què hauré estat fent durant tot aquest temps. Procrastinar, segur que no (una mica, va). L’estudi de ràdio 1 de can Blanquerna s’ha convertit en una mena de segona casa, he fet un parell d’anàlisis de com està el món per can Liberal, i he llegit, i molt. I animo a molta gent a què ho faci, ara que s’apropa Sant Jordi. Va, mínim una vegada a l’any. Molts no saben el que es perden. 😉

Amb el cap més a les vacances d’estiu que no pas a la universitat, però ja ho tenim, els somiadors. I tinc ganes de dir-vos-ho, de tornar a explicar-vos totes les coses que se’m van passant pel cap. Pensaments dispersos torna. Tocarà posar-se al dia i mantenir-lo actualitzat: nulla dies sine linea. Ho prometo. Però, abans, només puc dir-vos una cosa… sí, es tracta d’una frase molt recurrent en els últims dies: lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir.

Cineastes amb complexe de Froilán?

Cineastes amb complexe de Froilán?

(per cert, pels qui estigueu indecisos de cara a aquest Sant Jordi, us recomano l’últim Veus en off, on faig recomanacions literàries per a tu, tu, tothom. Serà per gustos, així que no poseu excuses per a sortir demà i no tornar amb un bon llibre a casa! :D)

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Apunts londinencs

Era un viatge que tenia moltes, moltíssimes ganes de fer. Reconec haver passat més d’una nit gairebé sense dormir, per a planejar algunes coses del viatge i fer una llista de llocs interessants en les meves estones d’insomni.

Gran Bretanya sempre m’havia cridat l’atenció, no sé si per la seva història, si per la meva vena futbolera, o perquè sóc fan tant dels Beatles com dels Rolling. Ja tenia pensat visitar Liverpool ara fa un any, però la vaga de controladors aeris em va esguerrar el viatge per complet. Em vaig haver menjar el bitllet  de tornada i les entrades per al Liverpool-Aston Villa, i us puc assegurar que el regust no era gaire dolç, precisament.

I, gairebé 20 anys després, per fi trepitjo terres britàniques. Jo, enamorada de l’anglès des dels 5 anys! Però lo bueno se hace esperar, i Déu n’hi do si l’espera ha valgut la pena.

M’he enamorat de Londres. Dels seus contrastos, dels seus barris amb casetes blanques, molt victorianes totes elles, de les tradicions com l’impressionant canvi de guàrdia que vam poder presenciar, on tot just a l’horitzó podíem intuir els gratacels d’un dels grans centres financers del món. De l’escalfor del te amb llet mentre fora fa fred (que no pluja!, només dissabte, i molt fina). De Harrod’s i el somiar és gratis que hauria d’haver en la seva entrada. Dels londinencs, més hospitalaris del que jo mateixa em creia, i del seu accent, més difícil d’entendre del que jo mateixa em creia.

De passejar per Hyde Park amb la que possiblement puguis considerar la teva millor amiga, i a la qual només pots veure un parell de cops l’any.

I moltes coses més, però necessitaria unes quantes entrades. Suposo que aquesta és la màgia de viatjar. Totes les imatges, fotografies, que se’t queden gravades i que de seguida que les recordes et ve un somriure d’orella a orella. I tot això, amb prou feines tres dies.

D’aquí poc, hi tornaré. Londres i jo hem deixat moltes coses pendents: no he visitat cap estadi, ni l’estimat Wembley, ni l’Emirates, ni Stanford Bridge… cap. Ni m’he pogut fer la foto de rigor a Abbey Road emulant els Beatles, ni he tingut temps de visitar cap dels museus, a mi, que m’agrada tant l’art (i sobretot si és de franc)! Però millor així: sempre, sempre deixar interrogants. L’excusa perfecta per a tornar-nos a veure les cares.

Mentre tornava, després de les típiques incidències i retards made in Ryanair, imaginava que algun dia seria jo qui respongués preguntes a turistes desorientats sobre la City. Qui no ha somiat a viure-hi? I, sobretot… per què no?

Publicat dins de De viatge, Personal | 1 comentari

Contar hasta diez

Cuánto cuesta, a menudo, canalizar las emociones. Que nos lo digan a nosotros, los futboleros de pro. No nos libramos ni los seguidores del equipo más grande del mundo, oye. Nos empatan un partido, el árbitro ignora un penalti a nuestro favor, y se desata nuestra histeria colectiva. Era gracioso ver cómo mi timeline anoche estallaba de rabia, de pesimismo, y hasta de odio en algunas ocasiones. Bueno, en ese momento, muy gracioso no era, que yo me incluía entre ellos. Suerte que perdí la costumbre de morderme las uñas…

Recuerdo mis primeras clases en periodismo, en las que me desmontaron por completo el mito de la objetividad en nuestro trabajo. ¿Cómo vamos a ser objetivos, si todos y cada uno de nosotros somos sujetos? Hay momentos en los que necesitamos expresar nuestras emociones. Pero siempre, sin perder la racionalidad que nos caracteriza como seres humanos. Perderla supondría llegar al punto de soltar barbaridades que seguramente más tarde nos arrepentiríamos. Hubo gente que anoche deseaba la muerte de un colectivo por un gol que le habían marcado a su equipo. No hay que sacarle más hierro al asunto, todo sería -quiero pensar- fruto de un impulso. Sin embargo… ¡seny, que diríamos, por favor!

Twitter es como una cafetería en la que todo el mundo dice la suya, concluía recientemente Enric Xicoy, mi profesor de #introperiodisme, en el diario ARA. No sé cuántos tweets se deben enviar por segundo, pero la cifra seguramente marearía. Mensajes que van y se contestan y se responden y se reenvían y se generan más y… esto es un desfile de mensajes que alcanza velocidades que nos asustarían si nos parásemos a pensarlo.

Somos lo que pensamos y decimos. Así pues, ¿y si nos lo tomásemos todo con un poco de calma y contásemos hasta diez antes de darle a Enviar? ¿Y si le damos al pause a nuestra rabia durante unos segundos y pensamos antes de hablar y de caer en hooliganismos? Y yo, la primera que lo hará a partir de ahora. Que el mundo ya está lo bastante loco.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Exageradament dispersa

Massa coses al cap.

Repassa els apunts de periodisme, llegeix-te les lectures de cine, fes els resums d’història, estigues al loro de les primàries dels EUA, mira’t les pelis, escriu l’article…

Fins que acabes dient PROU, amb la veu ben alta i fotent un cop de puny a la taula d’aquells que fan tremolar tota la casa, com en Cuní. Els teus pensaments acaben dispersant-se tant que l’únic que vols és prémer el botó de #cervellOFF i que les neurones descansin una mica. I això que jo sempre sóc la primera a predicar el take it easy

Potser ja tenen raó, quan diuen que m’hauria de prendre segons quines coses menys seriosament i deixar d’autoexigir-me tant.

Potser hauria de deixar de tenir el cap a Londres i en projectes futurs i posar de nou els peus a terra.

Potser simplement m’hauria de motivar una mica, que sense ganes no s’arriba enlloc, coi! Per això, sempre tindré Queen. Gairebé oblidava el ritual aquell de cada any de posar-me el I want it all amb el volum  al màxim abans de començar a estudiar.

No ho heu provat mai? És molt terapèutic!

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Vells costums no moren

Ai, Any nou, aquest any prometo no demanar-te gaire. El 2011 ha estat prou generós amb mi, encara que en alguns moments es passés de puta. Han passat per la meva vida persones a qui havia agafat afecte massa ràpidament i que han desaparegut del meu camí encara més ràpid, si és que allò era possible. Malgrat tot, he pogut gaudir de grandíssimes experiències, des de viatges que no oblidaré fins a una primera presa de contacte amb el món professional que ha resultat prou exitosa. Projectes, reptes que he pogut assolir… tinc molta feina, costa mantenir els resultats acadèmics d’altres anys, però aprenc cada dia coses que em serviran de moltíssim i no hi ha res que em pugui fer més feliç. Del 2011 que ja ens ha deixat, em quedo amb això. Amb això, i amb les persones que he conegut i sí han volgut quedar-se al meu costat. Són poques, però no hi ha tanta gent que tingui la sort de poder-ho dir.

2011 no pot haver estat un mal any, per a mi. Queixar-me no seria just per part meva. Ni totes les llàgrimes que poden haver caigut dels meus ulls poden eclipsar records tan grans com aquests. Em parlaves sempre d’optimisme, te’n recordes?

Aquest 2012 no demanaré gran cosa. Sóc d’aquelles persones que sempre s’està fent llistes de propòsits, de coses que voldria canviar: propòsits d’any nou, resultats a aconseguir aquest curs, coses a millorar després de cada aniversari… i que, al final, només n’acabo complint la meitat. Té la seva lògica: el que mucho abarca poco aprieta, encara que, per força, algun hauria de complir.

Així que, aquest any, em proposo un take it easy. Seguiré lluitant per allò que vull i esforçant-me al màxim, però sense esperar resultats a fi d’any ni obsessionar-me. Tot té el seu curs, i el que hagi de venir, vindrà. Prefereixo sorprendre’m a mi mateixa d’aquí a un any, tal com m’hauria sorprès el 31 de desembre de 2010 si m’haguessin dit com estaria a aquestes alçades.

Vells costums no moren. Ho deia Mick Jagger en una cançó que va escriure juntament amb Dave Stewart per al re-make d’Alfie. Aquesta cançó ja s’ha convertit en part de la BSO de la meva vida. És màgica. Així que, aquest 2012, no em proposaré matar vells costums. Els mals costums, potser sí. Mals costums com abandonar el blog i no escriure tant sovint. No em proposo cap fita, però espero mantenir-lo actualitzat més freqüentment…

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

El teatre de l’absurd

Ciutadans i soldats nord-coreans expressant la mort del seu líder – KCNA

(article escrit per a la secció d’Internacional de Liberal.cat)

Aquesta setmana han caigut a Corea del Nord una de llàgrimes que bé haurien pogut passar per pluges torrencials. La fi del món pronosticada pels maies s’havia avançat un any i quatre dies? Pels nord-coreans ho semblava ben bé. Lamentacions, plors desconsolats, crits d’impotència… i, fins i tot, algun desmai entre la població. Esclatava la notícia de la mort de l’Estimat Líder, Kim Jong-il, i amb ella un torrent d’emocions que ens haurà deixat a més d’un desconcertats.

Es diu dels coreans, tant del nord comunista com del sud capitalista, que són molt demostratius i impulsius a nivell emocional. Aquesta commoció col·lectiva pot recordar perfectament la que va viure Corea del Nord en la mort del seu expresident i fundador, Kim il-Sung. D’altra banda, es va viure un cas pràcticament idèntic amb la mort de l’ex president sud-coreà Park Chung Hee, on el país sencer va sortir al carrer a plorar la mort del líder.

Continua llegint

Publicat dins de Política | Deixa un comentari