El teatre de l’absurd

Ciutadans i soldats nord-coreans expressant la mort del seu líder – KCNA

(article escrit per a la secció d’Internacional de Liberal.cat)

Aquesta setmana han caigut a Corea del Nord una de llàgrimes que bé haurien pogut passar per pluges torrencials. La fi del món pronosticada pels maies s’havia avançat un any i quatre dies? Pels nord-coreans ho semblava ben bé. Lamentacions, plors desconsolats, crits d’impotència… i, fins i tot, algun desmai entre la població. Esclatava la notícia de la mort de l’Estimat Líder, Kim Jong-il, i amb ella un torrent d’emocions que ens haurà deixat a més d’un desconcertats.

Es diu dels coreans, tant del nord comunista com del sud capitalista, que són molt demostratius i impulsius a nivell emocional. Aquesta commoció col·lectiva pot recordar perfectament la que va viure Corea del Nord en la mort del seu expresident i fundador, Kim il-Sung. D’altra banda, es va viure un cas pràcticament idèntic amb la mort de l’ex president sud-coreà Park Chung Hee, on el país sencer va sortir al carrer a plorar la mort del líder.

Però se n’han parlat molt, d’aquestes imatges. Porten de veritat aquesta efusivitat exagerada en el seu ADN, els nord-coreans? Hi ha diverses visions al respecte, i moltes d’elles coincideixen en què aquestes llàgrimes eren teatre del bo, una farsa per a veure qui plora més i, per tant, qui és més devot al Gran Líder. Fer-ne un veredicte clar de tot plegat és gairebé impossible. Les barreres que separen la nostra cultura de la seva són gairebé abismals. No m’entretindré gaire parlant dels horrors, la fam, la misèria, tortures i les persecucions constants que viu el país, coses que ja es coneixen prou bé.

Els nord-coreans han perdut el seu líder. Segons el règim, i per extensió, la Korea News Service Agency, amb base a Pyongyang, es tracta d’uns dies de “dolor indescriptible”. Per tant, són molts els qui pensen que els ciutadans ploraven perquè s’ha de plorar. La qual cosa no és d’estranyar, tenint en compte les contínues coaccions q què se sotmeten els ciutadans del país, que se sentin forçats a plorar i a demostrar aquest dol i desesperació als mitjans d’arreu del món, per a fer-los veure que havia estat un bon líder, en contra de la visió que en tenim a Occident.

En gran mesura, doncs, podrien ser motius totalment propagandístics i de fidelitat al Partit dels Treballadors de Corea. De fet, Hwang Jang Yop, un dels desertors del partit que va traslladar-se a Corea del Sud, va arribar a escriure que, després de la mort de Kim Il-Sung, es van passar enquestes als membres del partit per a veure quins d’ells s’havien sentit més afectats per la notícia i, d’aquesta manera, determinar qui era més fidel a la doctrina de la dinastia Kim. D’altra banda, la gran majoria d’imatges que es van emetre sobre el dol a la mort de Kim Jong-Il provenien de totes de la capital Pyongyang on, dels gairebé dos milions d’habitants, 800.000 militen al Partit dels Treballadors i la resta són o familiars o en són afiliats potencials. És difícil saber com s’hauria rebut aquesta notícia a les pobres zones rurals.

Finalment, cal tenir present que el que està cridat a ser el nou líder, Kim Jong-Un, fill del difunt líder, és un personatge pràcticament desconegut en l’escena política nord-coreana, amb els seus 29 anys i escassa experiència en el govern. Així doncs, després de la pèrdua d’algú a qui adoraven com un líder messiànic, és d’esperar que aquesta població, devota, se senti desprotegida, desorientada sense l’ombra del seu cap de govern.

En definitiva, una escena digna d’una posada en escena dramàtica. Si hagués estat autèntic teatre, no estranyaria gaire. De fet, va ser Corea del Nord qui va protagonitzar un dels moments més esperpèntics del passat Mundial de Futbol, en què van pagar un miler d’actors xinesos per a fer-se passar per coreans i animar la selecció del règim.

Podria passar perfectament, doncs, per l’anomenat teatre de l’absurd. Un gènere del qual, per cert, va beure Václav Havel, dramaturg, intel·lectual humanista i l’ex president de la República Txeca que va aconseguir treure el seu país d’aquell socialisme “amb rostre humà”.

Havel va lluitar contra allò que la dinastia Kim ha defensat i dut a la praxi a l’extrem, i tots dos formen les dues cares d’una mateixa moneda. El destí va voler que tots dos perdessin la vida amb ben poques hores de diferència. D’aquelles casualitats de la vida, que en diuen…

Quant a Anna Gumbau

19 años. Mis grandes pasiones son el Mundial de Motociclismo y la actualidad internacional. Sé que no tienen nada que ver, pero no tienen por qué ser incompatibles. Lectora empedernida, melómana, aprendiz de muchas cosas, y futbolera. Yo creo en Rossi.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s