Vells costums no moren

Ai, Any nou, aquest any prometo no demanar-te gaire. El 2011 ha estat prou generós amb mi, encara que en alguns moments es passés de puta. Han passat per la meva vida persones a qui havia agafat afecte massa ràpidament i que han desaparegut del meu camí encara més ràpid, si és que allò era possible. Malgrat tot, he pogut gaudir de grandíssimes experiències, des de viatges que no oblidaré fins a una primera presa de contacte amb el món professional que ha resultat prou exitosa. Projectes, reptes que he pogut assolir… tinc molta feina, costa mantenir els resultats acadèmics d’altres anys, però aprenc cada dia coses que em serviran de moltíssim i no hi ha res que em pugui fer més feliç. Del 2011 que ja ens ha deixat, em quedo amb això. Amb això, i amb les persones que he conegut i sí han volgut quedar-se al meu costat. Són poques, però no hi ha tanta gent que tingui la sort de poder-ho dir.

2011 no pot haver estat un mal any, per a mi. Queixar-me no seria just per part meva. Ni totes les llàgrimes que poden haver caigut dels meus ulls poden eclipsar records tan grans com aquests. Em parlaves sempre d’optimisme, te’n recordes?

Aquest 2012 no demanaré gran cosa. Sóc d’aquelles persones que sempre s’està fent llistes de propòsits, de coses que voldria canviar: propòsits d’any nou, resultats a aconseguir aquest curs, coses a millorar després de cada aniversari… i que, al final, només n’acabo complint la meitat. Té la seva lògica: el que mucho abarca poco aprieta, encara que, per força, algun hauria de complir.

Així que, aquest any, em proposo un take it easy. Seguiré lluitant per allò que vull i esforçant-me al màxim, però sense esperar resultats a fi d’any ni obsessionar-me. Tot té el seu curs, i el que hagi de venir, vindrà. Prefereixo sorprendre’m a mi mateixa d’aquí a un any, tal com m’hauria sorprès el 31 de desembre de 2010 si m’haguessin dit com estaria a aquestes alçades.

Vells costums no moren. Ho deia Mick Jagger en una cançó que va escriure juntament amb Dave Stewart per al re-make d’Alfie. Aquesta cançó ja s’ha convertit en part de la BSO de la meva vida. És màgica. Així que, aquest 2012, no em proposaré matar vells costums. Els mals costums, potser sí. Mals costums com abandonar el blog i no escriure tant sovint. No em proposo cap fita, però espero mantenir-lo actualitzat més freqüentment…

Quant a Anna Gumbau

19 años. Mis grandes pasiones son el Mundial de Motociclismo y la actualidad internacional. Sé que no tienen nada que ver, pero no tienen por qué ser incompatibles. Lectora empedernida, melómana, aprendiz de muchas cosas, y futbolera. Yo creo en Rossi.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s