Veure per a creure – World Press Photo 2011

Les llums, apagades. Sota un fons negre, només uns petits focus il·luminen les diferents fotografies, confeccionant així una atmosfera d’intimitat que ens convida a la reflexió. Els nostres ulls, en canvi, ben oberts. Som testimonis de records de la història, d’emocions, de desigualtats i reivindicacions. Ens hi parem a pensar, a discutir. Però això té la fotografia: que una imatge sigui capaç de dir més que mil paraules, que ens mantingui sempre amb la mirada ben atenta i doni que parlar.

Cartell del World Press Photo d'aquest any.

Ara fa una setmana, es va inaugurar el World Press Photo 2011 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquesta mostra itinerant de fotoperiodisme ha obtingut un gran (i merescut) èxit en les seves últimes edicions i molts no ens volíem perdre la seva estrena, en què van intervenir, entre d’altres, el fotoperiodista d’EFE Gustavo Cuevas, premiat a la categoria d’esports. Per cortesia dels organitzadors, també ens acompanyava una Rosita, cervesa casolana provinent de Tarragona amb un toc picant simplement deliciós.

Després d’aquest petit break, enfilàvem cap a la mostra. La cua cap a la sala d’exposicions era llarga, però l’espera es feia més amena amb la fresca Rosita al costat. Un cop allà, el rostre mutilat de Bibi Aisha (retratat per la sud-africana Jodi Bieber) observava, amb la seva mirada tendra i afable no obstant la seva tragèdia particular, la gran expectació  que s’havia format al seu entorn. Ens aturàvem a cada fotografia, debatíem, en parlàvem. En cap moment semblava que ens trobessim dins un museu: les nostres reflexions en veu alta trencaven el típic silenci rigorós.

D’entre les 170 imatges exposades, se’n podran trobar de tot tipus. Imatges d’un clar rerefons reivindicatiu, plenes d’emotivitat, com la de la jove Aisha, que va ser premiada pels 13 membres que formen el jurat del WPP. D’altres que ens recorden algunes de les notícies que han estat en boca de tots el passat 2010: des de la tragèdia que va sacsejar Haití, a personatges com Julian Assange. Algunes de molt curioses, com les de les cholitas, les lluitadores bolivianes que pugen al ring vestides amb faldilles i joies valuoses. No menys importants són aquelles dedicades a la nostra vida quotidiana. Però totes, totes, tenen alguna cosa a dins que ens diu a l’oïda que les comentem, que no en quedem indiferents.

Cada any, tenim una cita obligada amb el World Press Photo 2011. Una cita amb l’actualitat, la que coneixem, però també la que no. Som pocs els qui ens plantegem per què encara, al segle XXI, ocorren al món desgràcies com les que va haver de patir Aisha, mutilada pel seu marit.

Només quan tenim al davant la imatge del desastre en som conscients. El World Press Photo pretén fer-nos despertar i, sobretot, demostrar per què necessitem el fotoperiodisme: per reivindicar i fer veure al món aquestes notícies que no coneixem. Aquest és el lema del WPP: VEURE PER CREURE. Perquè són d’aquelles coses que, si no les veiem, no ens en fem a la idea.

Us deixo amb la meva intervenció al passat programa Veus en off, en què opinàvem sobre aquesta mostra:

Veus en Off, sisè programa. Fins el minut 18.

Publicat dins de Cròniques, Periodisme | Deixa un comentari

Reflexions entorn a la ‘democràcia mediàtica’

Ja han passat uns quants dies, però… millor tard que mai! Ni la pluja, ni el mal temps ni el munt de feina de la universitat em van impedir d’apropar-me dimarts passat a ESADE amb una companyia de luxe: després d’un bon dinar, un cafè ben calentó i de fer-la petar sobre temes variats durant una bona estona, la Clara Chinchilla, en Josep Prat, en Nicolás Tomás i jo vam fer camí cap a l’Avinguda Esplugues.

Allà, després d’estar-nos una bona estona buscant l’aula, ens trobaríem amb dos professors de la nostra facultat, Marçal Sintes i Toni Aira, dos autèntics cracks de la comunicació i el periodisme polítics que s’encarregarien d’una conferència titulada Polítics, premsa i ciutadans: quan tres són multitud. I, com a joves interessats de ‘la cosa política’ i futurs comunicadors, no ens la podíem perdre… Continua llegint

Publicat dins de Cròniques, Periodisme, Política | Deixa un comentari

El valor de les paraules

Gemma Segura ha compartit aquest vídeo al seu Twitter, i no me n’he pogut estar de fer-ne difusió. Si teniu dos minuts, que és el que dura aquest curtmetratge, doneu-hi una ullada. Perquè no hauríem d’oblidar mai el missatge que ens dóna: si tendim a tenir una actitud positiva, si girem la truita i eliminem les paraules negatives del nostre vocabulari, els resultats sempre seran molt diferents. En dies com el d’avui, grisos, plens de nervis i d’incertesa, sempre et fan pujar la moral i veure les coses d’una altra manera.

Change your words, change your worlds.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Poble de la ‘llibertat’? Segur?

Milers d’italians, i fins i tot m’atreviria a dir milions, estaven esperant aquest moment. El  primer ministre italià, Silvio Berlusconi, va anunciar que presentava la seva dimissió en una connexió telefònica des del telenotícies del vespre de la RAI, el passat 8 de novembre. I sí, són molts els que n’estaran contents, o relativament. Els cops que he estat a Itàlia m’ha passat exactament el mateix que Joan Cañete Bayle al seu article La paradoja Berlusconi: sempre que els preguntava si de debò hi havia algú que el votés, la resposta era gairebé sempre la mateixa: “no… o jo, almenys, no el voto”. Continua llegint

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Un acte de responsabilitat

S’han dit moltes coses després de tot el que ha pasat a Grècia en els últims dies. L’inesperada decisió de Papandreu a l’hora de decidir fer el referèndum, les complicacions que pot dur a Grècia i a tota la zona euro tot plegat, el crispament de Merkozy, les urgents reunions a Cannes, borses que continuen caient…

En tots aquests casos, s’ha parlat sempre de la irresponsabilitat de Giorgos Papandreu, la bogeria que podria haver representat fer un referèndum i el probable ‘no’ de la població grega i, sobretot, del gir populista que, no se sap encara ben bé per quin motiu, ha pres el primer ministre davant aquesta situació. Per a saber-ne més, recomano que escolteu l’interessantíssim debat que vaig presenciar el passat divendres al Veus en off de Llums de la Ciutat, i també l’article La tragèdia grega de Pau Dalmau, membre de deba-t.org.

Continua llegint

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Sobre l’art complex de mesurar les paraules

Gregorio Peces-Barba.

Segurament, si un blogger qualsevol, d’aquells que no coneix gairebé ningú a part del seu cercle familiar i d’amistats més proper, hagués escrit exactament el mateix que va dir recentment Gregorio Peces-Barba al X Congrés d’Advocacia de Cadis, les reaccions no haguessin estat gaires. Com a molt, uns quants comentaris en contra, i possiblement, també uns quants a favor. Amb una mica de sort, fins  i tot hauria estat Trending Topic espanyol, com ho va ser la gran Mireia Laguna, adolescent madrilenya que es va fer famosa durant unes hores per escriure un article (d’aquells per a plorar de riure) criticant durament els gòtics.

En canvi, quan ets un catedràtic de renom, ex president del Congrés dels Diputats i, sobretot, un dels “pares” de la Constitució espanyola de 1978, hi ha comentaris que difícilment te’ls pot permetre si vols que passin inadvertits. Perquè és evident que “fer broma” de temes com els bombardeigs a Barcelona o sobre què hauria passat si Portugal (i no Catalunya) fos part d’Espanya faria córrer rius de tinta i ones de piulades a Twitter. Llibertat d’expressió, és clar, però per damunt de tot, respecte.

Podeu llegir l’article sencer fent clic aquí…

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ráfagas al cielo

Foto por mi hermano, Antoni, en Montmeló 2009.

Si hay algo que he aprendido en algunas asignaturas que he dado, como psicología (en el instituto) o sociología, es que cuando formas parte de un grupo social determinado puedes llegar a sentir un lazo enorme, un sentimiento de pertinencia y de integración que pocas cosas más en esta vida pueden llegar a darte jamás.

Marco Simoncelli era admirado por muchos y odiado por otros tantos. Pero hoy la familia motera se ha unido bajo un mismo sentimiento. Y este sentimiento es superior a cualquier rivalidad o idea opuesta. Hemos perdido un miembro de esta familia, y eso siempre duele, a unos más, a otros menos. Pero duele.

Y sólo quien ha formado parte de esta familia, quien se ha levantado a las cuatro para ver una carrera, quien sigue día tras día cada uno de los movimientos de estos chicos que se juegan la vida, quien ha conocido a algunos de sus mejores amigos en un circuito, será capaz de entender de verdad este dolor.

Porque lo que muchos pueden ver como una simple afición, para otros puede ser su vida. Experiencias como las de estar en el circuito con gente procedente de todos lados del país, e incluso del mundo,  a la quienes ves una sola vez al año, la alegría de conseguir autógrafos o fotos con los pilotos, sentir el rugir de los motores y aplaudir un adelantamiento en vivo, hacer planes como los de ir a Mugello con dos de tus mejores amigas (a quienes conociste gracias a las motos)… aportan valores y recuerdos que uno JAMÁS podría olvidar. Continua llegint

Publicat dins de Esports | 2 comentaris